Per descomptat, no seré pas jo qui negui el caràcter excepcional de la jornada. Ni tan sols la part idiosincràtica que aquesta pot tenir. Al capdavall, el canvi de dates del 7 d’octubre al 23 d’abril, aplicat per primera vegada l’any 1931 —o sigui, just després de la proclamació de la República—, va ser degut, segons sembla, a la voluntat dels catalans. Es tractava de superposar la figura de Sant Jordi a la de Cervantes, que havia tingut la bona pensada de morir-se el mateix dia que el sant patró de Catalunya, si bé uns quants segles més tard. I es tractava, sobretot, d’aprofitar la primavera i el bon temps per fer calaix. O per fer-ne més del que ja s’havia fet, en edicions anteriors, a la tardor. Al capdavall —els orígens són els orígens—, la festa havia sorgit d’una llibreria, havia agafat forma en un ministeri de Treball, Comerç i Indústria i s’havia corporeïtzat finalment al carrer, en forma de parada i de descompte d’un 10% sobre el preu de venda del llibre. La resta —o sigui, la literatura, la cultura—, en el millor dels casos s’hi havia sobreafegit. I, a pesar de les inevitables oscil·lacions —«la vie est ondulante», que deia Pla que deia Montaigne—, així seguiria sent en el futur.
De més a més, el caràcter mercantil de la diada, el seu substrat fenici, va veure’s reforçat pel fet que a Catalunya Sant Jordi és també el dia dels enamorats. És a dir, el de la rosa. La Mancomunitat, aquell primer assaig d’autogovern promogut per Enric Prat de la Riba, havia recuperat el 1914 l’hàbit de regalar aquestes flors. El llibre, doncs, s’incorporava a la festa com a factor d’equilibri, com a contrapès. Si ell li regalava una rosa a ella, ella, al seu torn, no seria menys i li regalaria un llibre a ell. Ara, com és natural, aquest repartiment de papers en l’art d’obsequiar va durar el que va durar. Ben aviat, els afanys igualitaris van arrasar la tradició. Regalar la rosa ja no era privatiu d’ell; regalar el llibre ja no ho era d’ella. En endavant, totes les combinacions resultaven imaginables i, ¡ai las!, possibles. Però l’important, la idea d’intercanvi, base de tot negoci —tant si és sentimental com mercantil—, es mantenia inalterat.
És clar que inalterat no significa inalterable. Quant a la rosa, no cal patir. Si bé ja ningú recorda el temps en què les roses de Sant Jordi feien olor, una rosa, al capdavall, és una rosa —com a mínim des de Gertrud Stein—. Però, ¿i un llibre? ¿Podem donar per fet, alegrement, que un llibre seguirà sent un llibre? Els editors, catalans o no, han llançat ja el crit d’alerta. L’any passat no va ser un bon any i l’actual no pinta pas millor. D’una banda, hi ha la crisi econòmica general —però aquesta, no ho oblidem, també afecta la rosa—. De l’altra, hi ha la crisi específica del llibre. Es ven menys. Els que hi entenen es queixen de les administracions públiques, que tant poden promoure la gratuïtat dels llibres de text com modificar-ne els continguts oficials, cosa que obliga les editorials a refer de cap i de nou els seus productes. I es queixen de la pirateria. Pitjor que a Somàlia, asseguren. Si els joves ja no llegeixen per gust, només falta que per les altres menes de lectures —les forçades— recorrin a la còpia il·legal.
Amb tot, no sembla que cap d’aquests factors hagi de posar en perill la diada de Sant Jordi. Sí que pot posar-l’hi, en canvi, la proliferació del llibre electrònic. I llavors, ¿què passarà? ¿S’imaginen que ell li regali a ella una rosa i ella a ell un «pen drive» o, fins i tot, un simple enllaç? ¿Oi que no? Per molt que cap dels dos regals faci olor i es preservi d’aquesta manera l’antic equilibri mercantil, les coses ja no serien com abans. ¡Quantes parelles no es trencarien de resultes d’un Sant Jordi així! No vull ni pensar-hi. Sobretot perquè després de les parelles vindria, inexorablement, el sant patró. O sigui, la pàtria. I això sí que no.
ABC, «Especial Sant Jordi 2011», 23 de abril de 2011.