Ciutadans va néixer fa 9 anys. Va néixer a Catalunya, com m’imagin que saben, i no va ser fins fa un any i mig, poc més, poc manco, que va començar a implantar-se de manera positiva a tot Espanya. A Balears aqueixa implantació encara se va torbar més: sa nostra agrupació té a penes sis mesos de vida. Però, a pesar d’aquesta curta existència, ja som a ses principals institucions on hem presentat candidatura: en es Consell de Mallorca, a s’Ajuntament de Palma i, clar, en es Parlament, en aquest Parlament des d’on els estic xerrant en representació des partit i de ses desenes de milers de ciutadans que varen depositar en noltros sa confiança.
Me permetran, idò, que comenci aquesta intervenció expressant es màxim respecte cap a s’institució i cap a tots vostès, que són, que som –com és natural, m’hi incloc–, es qui legítimament la componem. Faig meves, en aquest sentit, unes paraules de Michael Ignatieff, es líder des Partit Liberal de Canadà i de s’oposició parlamentària durant sa dècada passada. Diu Ignatieff: “Cap democràcia pot tenir bona salut llevat que es parlamentaris debutants admirin i respectin sa Cambra, i llevat que es ciutadans joves somiïn ocupar qualque dia es seu lloc”.
En efecte, es respecte cap a ses nostres institucions –començant per aquesta Cambra on mos trobam– és un requisit fonamental perquè puguem parlar de democràcia. I perquè puguem parlar, per tant, d’Estat de dret, ja que sense Estat de dret i sense Constitució; sense s’imperi de sa llei, en definitiva, no hi ha democràcia possible. Tant jo com sa meva companya Olga Ballester, tots dos debutants, intentarem ser sempre fidels an aquesta divisa des polític canadenc. De sa mateixa manera que intentarem que sa nostra feina com a parlamentaris contribuesqui a fer que de cada vegada més ciutadans joves somiïn ocupar en un futur es nostro lloc.
Si he començat al·ludint a ses institucions que emanen de s’Estat de dret que una immensa majoria d’espanyols mos vàrem donar l’any 1978, després de quasi 40 anys de dictadura i tres més de guerra civil, i an es respecte que devem a aquestes institucions, és perquè no tenc clar que aquest sigui es cas de tots es presents. Dia 18 de juny, una bona partida de membres d’aquesta Cambra varen aprofitar s’acte de promesa o de jurament des càrrec per negar justament aquesta lleialtat o, com a mínim, per relativisar-la. I ahir mateix, senyora candidata a sa Presidència des Govern, de ses seves paraules se desprenia que fa comptes governar amb ses forces polítiques on s’enquadren justament es qui se rebel·len, en un grau o altre, contra s’Estat de dret. I si creu que exager, permeti’m que li recordi unes altres paraules, aquestes d’un excoreligionari seu, exbatle d’aquesta ciutat: “Los embates que harán crujir las cuadernas del Estado (...) proceden del nacionalismo separatista en Cataluña y también en Balears, y de la extrema izquierda leninista de Podemos travestida de socialdemocracia moderada”.
Tot això l’hi dic perquè vostè repeteix, una i altra vegada, que es ciutadans han votat esquerres –“un gir a l’esquerra molt clar”, deia ahir– i que sa coalició que proposa, governamental o parlamentària, és s’única possible. No és ver. Es ciutadans que l’han votada a vostè han votat PSOE. O sigui, un partit respectuós amb sa Constitució, tan respectuós que es seu secretari general no va tenir cap mania a llançar sa seva candidatura a sa Presidència des Govern espanyol amb una immensa bandera constitucional com a teló de fons. Es ciutadans que l’han votada, senyora Armengol, no han votat Més ni han votat Podem; han votat PSOE. I no fa falta que li recordi, m’imagin, que es seu partit podria governar amb so suport d’unes forces polítiques distintes de ses que ha triat. Les té aquí davant. Sumen 25 escons, que amb sos 15 des seu grup en fan 40. Una majoria superior a sa que mos proposa. Hi sortiria guanyant, ja ho veu. I ses Balears també hi sortirien guanyant, l’hi assegur. Lo que ara és una proposta tirant a radical –encara que vostè l’hagi qualificada de “meravellosa aventura”– se convertiria en una proposta centrada, sensata, estable, socialment cohesionadora. En qualsevol cas, sàpiga que pot comptar amb Ciutadans si decideix rectificar i canviar d’aliances.
En es seu discurs mos ha parlat de transparència i de participació. Benvengudes. Ciutadans ha posat sempre com a requisit ses mesures de regeneració democràtica per arribar a pactes amb altres forces polítiques. Ara, que sigui vostè qui xerri d’aquestes coses no deixa de resultar paradoxal. Per no dir una altra cosa. Tant si ho veim en clau balear com en clau espanyola, és evident que es seu partit no és es més indicat per promoure una iniciativa d’aquesta casta –i ja em perdonaran es seus companys de viatge s’ús d’aquesta paraula, tan mallorquina per altra banda–. Sa credibilitat té un límit. En tot cas, a noltros mos hauria agradat sentir-la xerrar no només de “corrupció zero”, que sempre queda molt bé, sinó també de mesures concretes contra sa corrupció: per exemple, de sa separació de ses llistes i es càrrecs des partits dets imputats per corrupció política; o de sa responsabilitat patrimonial subsidiària des partits. I també mos hauria agradat sentir-la xerrar de nova llei electoral. És per aquí que canviarem ses coses. És per aquí que recuperarem, poc a poc, sa confiança des ciutadans d’aquesta Comunitat Autònoma en sa seva classe política. Li record –ahir vostè mateixa hi va al·ludir indirectament– que sa participació a ses darreres eleccions segueix essent una de ses més baixes de tot es cicle electoral autonòmic. Aconseguir que aquest 40% llarg d’electors que no han anat a votar se vagi reduint hauria de ser un compromís de tots es grups representats en aquesta Cambra i especialment des seu, si finalment encapçala es govern, senyora candidata.
Com també hauria de ser un objectiu prioritari, hi estarà d’acord, es creixement dets índexs d’ocupació. Es nostro percentatge d’atur és insostenible. I es percentatge d’atur juvenil, un vertader escàndol. A Ciutadans estam convençuts que aquesta situació només se pot revertir amb una aposta decidida a favor de ses classes mitges treballadores. A favor dets emprenedors, dets autònoms, de ses petites i mitjanes empreses, d’aquells que posen es seu esforç i es seu talent an es servici de sa societat i són, en definitiva, font de riquesa. ¿De quina manera? Idò facilitant s’accés an es finançament; eliminant traves burocràtiques i administratives –i això comporta, entre altres mesures, una reforma a fons des SOIB–; i reduint es costos fixos dets autònoms i fent-los proporcionals an es rendiment des treball. En definitiva, amb polítiques actives.
I entre elles, clar, ses de formació. Vostè, senyora candidata, sap perfectament què ha passat, aquí a Balears, amb sos cursos de formació. Un altre escàndol. I això quan es seus governaven –en una coalició de govern des mateix color que sa que ara mos proposa, per cert–. En aquesta Comunitat Autònoma, com en es conjunt d’Espanya, es problema de s’atur està directament lligat an es de ses competències educatives de sa població adulta. ¡Sa quantitat de doblers que hem tirat durant dècades en cursos de formació que només han servit –ara ho sabem– per omplir sa caixa de determinades organisacions sindicals i empresarials! És evident que un frau d’aquestes característiques s’hauria evitat suprimint ets intermediaris entre s’administració i es treballadors. Per això Ciutadans és partidari de s’instauració de s’anomenat xec-formació –una iniciativa, per cert, que es Govern central ja ha recollit–.
Però sa falta de fiscalisació de sa despesa no és s’única greu deficiència de ses polítiques de formació. També ho és s’inexistència d’un sistema d’avaluació solvent i eficaç d’aquestes mateixes polítiques. Un sistema que identifiqui ses aptituds i ses mancances i permeti sebre, en tot moment, si s’inversió en formació és rendible o si, per treure’n es màxim partit, l’hem de reorientar d’acord amb sos resultats i amb lo que es mateixos interessats –o sigui, es treballadors aturats– opinen de s’experiència. En una paraula: hem de gestionar amb responsabilitat es recursos que tenim, tant humans com financers. I, no fa falta afegir-ho, aquestes polítiques formatives han de vincular-se i completar-se amb ses que s’emprenguin a s’ensenyança en es camp de sa formació professional. Si volem reduir de manera notòria s’atur juvenil i disposar en un temps raonable d’una generació formada i integrada laboralment, no mos queda més remei que apostar per una formació professional dual. Però d’això en xerraré d’aquí a una estona.
_________________________________________________________________
Antes debo referirme a otras cuestiones no menos importantes. Por ejemplo, a la financiación, aspecto para cuya mejora usted ha pedido un “frente común”. Las Islas Baleares están mal financiadas, es evidente. Lo dicen todos los estudios, por más diferencias que puedan darse entre ellos. El sistema de financiación de las comunidades autónomas, ciñéndonos incluso a las de régimen común, nos sitúa a unos cuantos centenares de millones de euros de lo que sería justo y no digamos ya necesario. Hay, pues, que insistir en reclamar esa cantidad. Pero sin olvidar que estamos en un reparto de suma cero; es decir, que lo que gana una comunidad tiene que salir de otras. De ahí que no quede más remedio que urgir una reforma del sistema. Una reforma realizada, a poder ser, a partir de unos parámetros comúnmente aceptados por todos los gobiernos autonómicos y, claro está, por el Gobierno de España.
También en lo referente a los problemas derivados de la insularidad –llámesele Régimen Económico y Fiscal propio, llámesele de otro modo–, Ciudadanos estará siempre a favor de cuantas iniciativas emprenda este Parlamento, siempre y cuando se encuentren debidamente ponderadas. Y, en este sentido, no estará de más recordar dos requisitos relacionados con su propuesta. En primer lugar, la obligación de todo gobernante de gestionar con la máxima eficacia y transparencia los recursos humanos y materiales de que dispone, lo que debería comportar una importante reforma del sector público tendente a suprimir duplicidades y dispendios innecesarios. Y, en segundo lugar, el ejercicio responsable consistente en prometer tan sólo lo que se puede cumplir. Ni en uno ni en otro aspecto los anteriores pactos encabezados por su partido destacaron especialmente; más bien lo contrario. Y, por desgracia, no parece que este que usted nos propone vaya a ser la excepción. Por los datos que conocemos, no habrá suficiente dinero en caja para seguir pagando los intereses de la descomunal deuda acumulada; para aplicar el conjunto de medidas tomadas por el actual gobierno en funciones en los estertores de su mandato, y para añadir a todo lo anterior la suma resultante del montón de promesas hechas por usted y sus futuros socios de gobierno en eso que se ha venido en llamar “acuerdo programático”. Sí, ya sé que unos y otros lo fían todo a una nueva financiación. Pero eso, en buen mallorquín, se llama “passar s’arada davant es bous”. A no ser, claro, que tengan pensado subirnos los impuestos por un montante equivalente al desvío en el déficit previsto. Un despropósito, en definitiva.
Como lo será, sin duda, la política que piensan emprender en el campo de la enseñanza. Es verdad que el gobierno que hoy se despide les ha dejado una enseñanza y una sanidad públicas hechas unos zorros. En ambos campos su acción de gobierno ha sido más bien una acción de desgobierno: improvisación, relevos constantes de consejeros y directores generales, falta de rumbo, incompetencia, etcétera. Un caos, en una palabra. Pero a ese caos, y en especial al producido en el campo de la enseñanza, ustedes y los partidos que les secundan no han opuesto el orden, la sensatez, la cordura, el consenso, sino el enfrentamiento, la deslegitimación institucional, la ley de la calle. En el mejor de los casos, se han dejado llevar por los radicales. Porque les convenía, porque les hacían el trabajo sucio. Ahora, esos mismos a los que ustedes bendijeron les siguen marcando el paso. Y las declaraciones, por lo que se ve.
Supongo, señora Armengol, que tiene usted conocimiento del pésimo nivel de la enseñanza en Baleares. Y en especial de la pública. No voy a recordarle ahora los datos. Ante ello, ustedes nos proponen derogar el TIL y volver a la inmersión obligatoria en catalán, aunque lo disfracen de decreto de mínimos y autonomía de centros. Del derecho de cualquier ciudadano balear o del resto de España a ser escolarizado en castellano –lengua cooficial en Baleares y oficial en el conjunto del Estado, se lo recuerdo–, nada nos dice. Ni falta que hace, debe pensar. De la calidad en la enseñanza y de la forma de incrementarla, tampoco le hemos oído gran cosa. Y eso que dispone usted de unos cuantos estudios realizados por la UIB que alertan de la gravedad de la situación. Esto no es Finlandia, por supuesto, pero no estaría mal tomar ejemplo. Empezando por exigir a los futuros aspirantes a maestros y al profesorado que debe formarlos un nivel muy superior al actual.
Antes me he referido a lo importante que resulta apostar por una formación profesional dual. O sea, por la combinación de la enseñanza en los centros con la práctica en las empresas. Una de las principales causas del difícil acceso de la juventud balear al mundo laboral es su falta de cualificación. Hay que acabar con este lastre. Y hay que procurar que nuestros jóvenes encuentren en toda ocasión el camino que mejor se adecue a sus intereses y a sus capacidades. Y ya que hablamos de encaje entre formación y empresa, permítame que celebre esa apuesta suya por la innovación que espero ver concretada en un incremento sustancial de la partida de I+D+i. Es de justicia y es absolutamente imprescindible si queremos mejorar nuestro tejido productivo e irlo diversificando, para que no dependa en exclusiva del turismo –al que, claro está, también debemos cuidar al máximo–. Pero deje que le dé un consejo: procure que este dinero esté bien invertido. Procure que se invierta en pocos campos y, por supuesto, en los que más pueden beneficiarnos socialmente. La competencia es global y sin especialización tampoco hay futuro.
___________________________________________________________
Es temps de què dispòs no me permet allargar-me gaire més. Però abans d’acabar m’agradaria referir-me encara, ni que sigui breument, a tres qüestions importants. Una té a veure amb aquest article de s’Estatut, es 35, on tothom pot llegir-hi que ses modalitats insulars “seran objecte d’estudi i protecció”. No li he sentit, senyora candidata, cap referència an aquesta disposició estatutària. I entenc que això és un indici de quina serà sa seva política lingüística. No només un foment des monolingüisme en català en tots ets àmbits dependents de s’Administració; també un despreci per ses modalitats balears en benefici d’un model de català continental i des projecte polític que hi ha darrere. De fet, li confessaré que no m’estranya. Ahir en es seu discurs reconeixia que vostè i es seus cerquen “una nova Ítaca”. Vagi alerta, emperò. Artur Mas va començar cercant lo mateix i miri com està Catalunya a aquestes altures.
S’altra qüestió té a veure amb sa sostenibilitat. Entesa en un sentit ampli. Des dets assumptes mediambientals que ahir va enumerar, fins a sa mateixa gestió sanitària, on s’existència de dos sistemes, un de públic i un de privat, lluny d’esser un problema, hauria de convertir-se en una oportunitat, sobretot ara que de cada vegada més es problemes sanitaris són problemes sociosanitaris. I sense oblidar, per exemple, aspectes com sa solidaritat. Qualsevol acció política hauria de tenir com a horitzó aquest equilibri entre lo que necessitam i lo que poden necessitar ets altres, siguin es que mos enrevolten, siguin es que vénen darrera noltros.
I sa darrera qüestió és més genèrica i resumeix molt bé s’esperit des nostro programa electoral i de sa política que Ciutadans fa comptes fer en aquest Parlament. Me referesc a s’exigència de responsabilitat. O sigui, a no prometre res que no se pugui complir. A no fer res que no siguem capaços d’assumir. A no gastar més de lo que tenim. A responsabilisar-nos, en definitiva, des nostros actes. Aquestes màximes, tan poc seguides en política, haurien d’esser també sa divisa d’un govern que se presenta amb una bandera regeneradora, encara que aqueixa bandera l’alci vostè, senyora Armengol, que duu tota sa vida dedicada a sa política.
I ara sí, ara ja acab de bon de veres. Vostè, ahir, va citar Espriu. Jo m’estim més citar un coterrani nostro, un gran escriptor, Miquel dels Sants Oliver, que deia fa poc més d’un segle en un article evocatiu de sa figura de Jovellanos: “La verdadera norma del progreso está en que lo bueno para hoy prepare lo bueno para mañana”. Ciutadans, ja ho sap, votarà en contra de sa seva investidura com a presidenta des Govern Balear. Però això no mos impedeix desitjar de tot cor que aquesta norma enunciada per Miquel dels Sants Oliver se faci ja realitat en aquesta legislatura que li tocarà presidir.
Moltes gràcies.